Els de "mos movem" en el seu desvari d'odi cap a tot el que sona català,
s'han posat a voler representar el sector metge de la sanitat pública de les illes (justament! amb la pinta que tenen d'anar tots a la privada!), i el que
han fet és, d'entrada, insultar la intel·ligència dels metges: primer suposant que aprendre català els ha de ser un escull insalvable. I segon, insultant el seu bon fer i la seva voluntat d'arribar i guarir el
pacient, i pressuposant que no voldran fer el millor per poder-lo
entendre i que es senti còmode.
Perquè per sort, la gran majoria dels nostres metges son persones intel·ligents,
empàtiques, i que tenen una vocació clara d'ajudar i guarir les persones
que és totalment incompatible amb suposar que no ens vulguin entendre, i
només una petita minoria es pot enquadrar dins els que descriuen els de
"mos movem" (que haver-ne, n'hi ha, algun si que n'he trobat).
Supòs que ha quedat clar que la meva carta anava dirigida al model de sanitari que els de "mos movem" (na Mascaró de les sabates i companyia) ens han pintat, i no a la gran majoria de sanitaris de les illes que fan molt be la seva feina i me mereixen un gran respecte.
diumenge, de març 04, 2018
dijous, de març 01, 2018
Identitat
Veig el vídeo d'Ursula Mascaró i m'entra la rialla fluixa (https://www.ara.cat/societat/Ursula_Mascaro-Pretty_Ballerinas-Sabates_3_968933106.html). Si no fos que és ella hauria pensat que era una conya sobre aquells que, volent ser tant especials, exhibeixen sense voler una mentalitat extremadament provinciana, renegant del que són -i tanmateix sempre seran- perquè es troben poca cosa, i expliquen com somien ser alguna altra cosa que tenen idealitzada i consideren millor i, tanmateix, mai seran. Per xapar-se! O per tenir-ne llastima en el seu cas, ja que lo seu no és teatre. Pobreta! Infeliç per sempre dins la seva gàbia daurada de sabates de luxe perquè amb tots els doblers del món mai deixarà de ser qui és i mai s'acceptarà!
Record quan jo era joveneta i patia d'aquesta malaltia de sentir -me poca cosa per ser mallorquina i per tenir aquesta llengua de segona categoria com a pròpia. Ho patia perquè era el que em feien saber pel carrer, però alhora me rebel.lava perquè alguna cosa dins jo me deia que això no tenia ni cap ni peus.
Fins als 14 o 15 jo també "hablaba castellano porque era más fino". Alhora record com, quan als 10 anys per primera vegada vaig veure l'assignatura (optativa) "català", vaig pensar "home, a la fi m'ensenyen a escriure això que jo xerr". Però tot i tenir l'assignatura, moltes mestres de ca les monges franciscanes d'aquell temps s'encarregaven de fer-me entendre que "el catalán no servía para nada" i no donaven gaire importància a l'assignatura. D'adolescent ja notava cert conflicte: tot i sentir cert incòmode empegueïment de xerrar la meva llengua, també girant-la notava una dissonància cognitiva: perquè tenia aquella sensació de traïció cap a jo mateixa cada vegada que ho feia per poder ser més "fina i educada"? I perquè no podia simplement parlar la meva llengua i punt? Perquè me sentia empegueïda i alhora incoherent i traïdora a jo mateixa?
Ara ja sé el nom del que em passava: autoodi.
I llavors, ja d'adolescent-jove adulta, com que també se'm quedava l'illa petita (i això que no la coneixia ni a mitges, ni l'illa, ni les altres illes ni la seva història que és la meva) i volia sortir perquè "aquí no hi havia res", i vaig anar a estudiar fora.
I me'n vaig anar a Manhattan, però no com aquells de "papà paga", si no amb una mà davant, una darrera, un parell de subvencionetes que no bastaven ni pel 10% del primer any de matricula a "The Juilliard School" on m'havien acceptat després d'una prova de cant, un préstec de Sa Nostra per començar a tirar. Això, i la certesa de que jo ja m'arreglaria.
I si, me vaig arreglar: començar amb viure gratis a canvi de cuidar infants, combinar estudiar amb feinetes de (quasi) qualsevol cosa, incloent cantar davall un pont amb una gorra a terra (tota una experiència de comunicació improvisada!)... poder entrar el segon any a donar classes d'educació de l'oïda dins la mateixa Juilliard ja va millorar la situació (i els dos darrers anys, la beca de màster de Sa Nostra també va ajudar molt).
Allà, a més d'estudiar i fer feina, vaig descobrir aviat un parell de coses importants: que quan plovia també queia l'aigua per avall, com per tot, que quan caminava trepitjava en terra, com per tot, i que jo era jo i la gent era gent, allà, aquí i a la Xina.
I sobretot, a la Juilliard vaig aprendre una cosa molt important:Viure aquells 6 anys a Manhattan me va servir per adonar-me'n de com era d'important la pròpia identitat, apreciar allò que un és i no rebutjar-jo, fer-ne de la teva forma de ser i de les teves característiques la teva bandera de presentació, sense demanar perdó.
Allà, l'exòtica que venia d'una preciosa illa enmig del mediterrani, ves per on, era jo. Sempre vaig mostrar orgull del meu origen, la meva llengua i identitat. Vaig aprendre la importància que hi ha en la pròpia acceptació, la de la pròpia identitat, sense la qual et quedes en no res per més que puguis tenir. A valorar el que som i les meves arrels, el lloc d'on venc i la meva història completa, tal com és. A entendre que ser el que som és el que em fa única, i que al final nosaltres mateixos és l'únic que tenim. A valorar, per extensió, la meva llengua, compartir - la amb orgull i pus mai més sentir - me inferior (ni superior) a res. Simplement humana de plè dret. Com tothom arreu del món.
Hi havia gent de tot el món. .. Però és igual d'on venguin, la gent és gent. Amb les seves peculiaritats, les seves diferents llengües i cultures, totes igual d'importants. Perquè el que fa la meva (o d'altri) llengua (i cultura) important no és si la parlen 10 o 10 mil, és que és meva, com passa amb la rosa del Petit Príncep, i per tant és important per jo.
No va ser d'avui per demà, va ser un viatge progressiu i molt interessant. Va ser aprendre a ser més coherent amb el que sent, simplement per no trair-me a jo mateixa, cosa que durant la meva vida he fet potser massa sovint.
És normal que a una adolescent se li quedi petita l'illa... aquesta, o una altra, o la part del mon que sigui on viu, que tant hi ha d'aquí a allà com d'allà a aquí i aquí en venen molts d'altres indrets. Però de res haurà servit el periple si no entén que part del viatge és trobar-se un mateix, i que a vegades aquest "cul inquiet" és perquè cercam defora allò que si tanmateix no trobam dins, no trobarem enlloc. Una cosa no treu l'altra, i l'altra part del viatge és entendre el mon d'una forma més ample, i quan més en vegis millor... sempre des de la solidesa i "uniqueness" (ui! també a jo se m'escapen expressions en anglès, com a la "pija" aquella) d'un mateix i sense oblidar que a tot el mon, i això inclou aquí mateix, hi ha indrets idíl·lics.
Record quan jo era joveneta i patia d'aquesta malaltia de sentir -me poca cosa per ser mallorquina i per tenir aquesta llengua de segona categoria com a pròpia. Ho patia perquè era el que em feien saber pel carrer, però alhora me rebel.lava perquè alguna cosa dins jo me deia que això no tenia ni cap ni peus.
Fins als 14 o 15 jo també "hablaba castellano porque era más fino". Alhora record com, quan als 10 anys per primera vegada vaig veure l'assignatura (optativa) "català", vaig pensar "home, a la fi m'ensenyen a escriure això que jo xerr". Però tot i tenir l'assignatura, moltes mestres de ca les monges franciscanes d'aquell temps s'encarregaven de fer-me entendre que "el catalán no servía para nada" i no donaven gaire importància a l'assignatura. D'adolescent ja notava cert conflicte: tot i sentir cert incòmode empegueïment de xerrar la meva llengua, també girant-la notava una dissonància cognitiva: perquè tenia aquella sensació de traïció cap a jo mateixa cada vegada que ho feia per poder ser més "fina i educada"? I perquè no podia simplement parlar la meva llengua i punt? Perquè me sentia empegueïda i alhora incoherent i traïdora a jo mateixa?
Ara ja sé el nom del que em passava: autoodi.
I llavors, ja d'adolescent-jove adulta, com que també se'm quedava l'illa petita (i això que no la coneixia ni a mitges, ni l'illa, ni les altres illes ni la seva història que és la meva) i volia sortir perquè "aquí no hi havia res", i vaig anar a estudiar fora.
I me'n vaig anar a Manhattan, però no com aquells de "papà paga", si no amb una mà davant, una darrera, un parell de subvencionetes que no bastaven ni pel 10% del primer any de matricula a "The Juilliard School" on m'havien acceptat després d'una prova de cant, un préstec de Sa Nostra per començar a tirar. Això, i la certesa de que jo ja m'arreglaria.
I si, me vaig arreglar: començar amb viure gratis a canvi de cuidar infants, combinar estudiar amb feinetes de (quasi) qualsevol cosa, incloent cantar davall un pont amb una gorra a terra (tota una experiència de comunicació improvisada!)... poder entrar el segon any a donar classes d'educació de l'oïda dins la mateixa Juilliard ja va millorar la situació (i els dos darrers anys, la beca de màster de Sa Nostra també va ajudar molt).
Allà, a més d'estudiar i fer feina, vaig descobrir aviat un parell de coses importants: que quan plovia també queia l'aigua per avall, com per tot, que quan caminava trepitjava en terra, com per tot, i que jo era jo i la gent era gent, allà, aquí i a la Xina.
I sobretot, a la Juilliard vaig aprendre una cosa molt important:Viure aquells 6 anys a Manhattan me va servir per adonar-me'n de com era d'important la pròpia identitat, apreciar allò que un és i no rebutjar-jo, fer-ne de la teva forma de ser i de les teves característiques la teva bandera de presentació, sense demanar perdó.
Allà, l'exòtica que venia d'una preciosa illa enmig del mediterrani, ves per on, era jo. Sempre vaig mostrar orgull del meu origen, la meva llengua i identitat. Vaig aprendre la importància que hi ha en la pròpia acceptació, la de la pròpia identitat, sense la qual et quedes en no res per més que puguis tenir. A valorar el que som i les meves arrels, el lloc d'on venc i la meva història completa, tal com és. A entendre que ser el que som és el que em fa única, i que al final nosaltres mateixos és l'únic que tenim. A valorar, per extensió, la meva llengua, compartir - la amb orgull i pus mai més sentir - me inferior (ni superior) a res. Simplement humana de plè dret. Com tothom arreu del món.
Hi havia gent de tot el món. .. Però és igual d'on venguin, la gent és gent. Amb les seves peculiaritats, les seves diferents llengües i cultures, totes igual d'importants. Perquè el que fa la meva (o d'altri) llengua (i cultura) important no és si la parlen 10 o 10 mil, és que és meva, com passa amb la rosa del Petit Príncep, i per tant és important per jo.
No va ser d'avui per demà, va ser un viatge progressiu i molt interessant. Va ser aprendre a ser més coherent amb el que sent, simplement per no trair-me a jo mateixa, cosa que durant la meva vida he fet potser massa sovint.
És normal que a una adolescent se li quedi petita l'illa... aquesta, o una altra, o la part del mon que sigui on viu, que tant hi ha d'aquí a allà com d'allà a aquí i aquí en venen molts d'altres indrets. Però de res haurà servit el periple si no entén que part del viatge és trobar-se un mateix, i que a vegades aquest "cul inquiet" és perquè cercam defora allò que si tanmateix no trobam dins, no trobarem enlloc. Una cosa no treu l'altra, i l'altra part del viatge és entendre el mon d'una forma més ample, i quan més en vegis millor... sempre des de la solidesa i "uniqueness" (ui! també a jo se m'escapen expressions en anglès, com a la "pija" aquella) d'un mateix i sense oblidar que a tot el mon, i això inclou aquí mateix, hi ha indrets idíl·lics.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)