Avui mati passava per una plaça a Palma, i he escoltat accidentalment un bocí de conversa. Un home assegut a un banc li deia a una dona, amb un to de veu melós "disculpa, se me ha escapado la caballeria"
El primer que he pensat ha estat que devia voler dir
"la caballerosidad", si de cas.
Però després he pensat que potser no, que potser ha estat
una d'aquestes patinades “froidianes”. I que en realitat el que se li ha
escapat és la cavalleria, o sigui, el cavallet desbocat del desig cap a la dona
en qüestió, desig expressat en format controlat, això sí (possiblement li havia
fet un compliment?).
Res, coses que una pensa i imagina.
I això, no sé per què, m'ha fet pensar en unes noces de
pinyol vermell en les que vaig cantar ara fa anys. La núvia lluïa embaràs d'uns
8 mesos, i el capellà va fer un sermó basat en un fragment del "Cantar de
los cantares", recitant una cosa similar a "mi hombre es un
corcel..."... "Sí, el corcel semental", vaig pensar jo. Què
adient el sermó!
Quines coses que tenen els trens del pensament.
